ENTREVISTA

“El cinema i el teatre són un món de ficció”

Marta Millà, actriu.

Marta Millà és una actriu que arrossega una gran carrera professional a la televisió, però sobretot, al teatre. La reconeixerem, també, com a Isabel, personatge de la sèrie televisiva Ventdelplà. Alhora, dirigeix cursos terapèutics i exercicis de meditació.

-Has volgut ser actriu des de sempre? Què és el que t’ha fet tirar endavant amb aquesta professió?

-Doncs, si, he volgut ser actriu des de sempre…vinc d’una família a la que li agrada molt el teatre. Des de petita feia classes de teatre i els meus pares em portaven a veure coses i sempre deia: - “jo vull estar allà, jo vull estar allà!” Aleshores als disset anys vaig començar a fer cursos i tallers, fins que vaig entrar a l’Institut del Teatre i vaig decidir continuar. Vaig tirar endavant en aquesta professió perquè no m’hi veia en cap altre lloc, em van sortir feines molt bones, era terapèutic i m’ho passava molt bé. Però en moments que no sortia feina si que pensava en estudiar una carrera…de fet vaig començar a estudiar historia, però vaig veure de seguida que lo meu era el teatre.

-Com definiries breument el món de la televisió i el teatre? Suposo que es viu de maneres diferent des de dins i des de fora...

-Si...si. Des de fora es veuen els moments bons, només. El que ensenya el cine i el teatre és un món de ficció, i allà darrere hi ha persones amb vides, problemes i moments, i això és el que no es veu. Clar, des de dins és un món molt inestable...bé això se sap, però a vegades és molt cruel, perquè no només depèn de si ho fas o no ho fas bé. Depèn de moltes coses...hi ha gent dolenta que treballa, hi ha gent bona que no treballa. S’ha d’estar sempre molt pendent; del director, de si el teu físic encaixa amb el paper...tu no tens eines suficients, a no ser que facis el teu propi projecte. Un actor no pot treballar sol, és una feina d’equip, i això és una de les coses més difícils de la professió, junt amb els horaris de feina. Això és el que no es veu.

-Quin creus que ha estat el paper més important o més reconegut que has interpretat?

-Ventdelplà, ja, ja. Si, suposo que és el més popular. Doncs, va sorgir perquè em va trucar una noia que feia càstings –la Xata-. És fort perquè s’estava morint d’un càncer terminal, i es veu que estava al llit fent càstings, bé, decidia finalment qui volia que fes el paper. Llavors em van trucar dient que ella m’oferia fer aquest paper...

-T’havia vist actuar en algun altre sèrie?

... Jo ja la coneixia, m’havia fet un càsting, però mai havia treballat amb ella. I si, si, em van trucar i vaig acceptar. I la veritat és que vaig agafar-li molt d’afecte al meu personatge. Durant les cinc temporades de la sèrie va evolucionar molt. M’ho vaig passar molt bé i hi havia molt bon ambient de treball amb tothom, i això és molt important.

-Alguna vegada has interpretat una escena en la que no estiguessis còmode?

-Doncs si...ja,ja. A veure...el més dur per mi, per exemple, va ser haver-li de fer petons a una persona que em feia fastig! Però clar...això és així, això passa. Llegeixes el guió que posa: -i és besen, i...- i penses:- Com ho faré?...va arribar un punt que ja no podia més i que vaig dir prou. Preferia deixar la meva a feina a tornar a fer-ho, era molt desagradable!

-Ara ve la típica pregunta...què prefereixes el cinema o el teatre?

-Ara mateix el cinema. El teatre és molt dur de treballar. El directe, no? Perquè clar, requereix molta més energia que el cinema o la televisió. Al teatre tens la pressió del públic, no pots quedar-te en blanc...tot això és una adrenalina molt bèstia, precisament per això, també és molt “xulo”, però ha d’haver-hi molta entrega. Està molt mal pagat i els horaris són molt complicats. Però bé, sempre m’havia agradat més el teatre, el que passa és que amb els anys acabes veient que la televisió té moltes avantatges: està més ben pagat, els horaris són millor, si t’equivoques pots tallar i tornar a començar...pateixes menys.

-T’agradaria treballar fora d’Espanya?

-Fa un temps hagués dit que no...perquè aquí em lligaven moltes coses, tenia la meva família, la meva filla, i tampoc em volia separar d’ella. Però ara que és gran i les coses estan tan malament aquí, si em diguessin d’anar a la Xina diria que sí!

-Per acabar, parla’ns una mica del pròxim taller que faràs anomenat Un tast de teatre gestàltic.

-Bé, això és una altra formació que he fet a part de la d’actriu. Em vaig formar com a terapeuta gestàltica, que és un tipus de teràpia que es treballa molt corporalment, es treballen molt les emocions i té molt a veure amb el teatre. Aleshores vaig començar l’any passat a fer uns tallers intensius d’unes hores, molt lúdics, on es treballa l’expressió corporal, on es treballa la veu, la respiració, la meditació,  i els  personatges...llavors a partir d’aquí, i a través d’això, és un treball com de fer-se conscient de com és un mateix, de perquè ens movem així, perquè sentim això...bé, d’autoconeixement. També serveix en el fet creatiu i d’actuar. És una barreja de les tres disciplines: teatre, gestal, i meditació. I estic molt contenta. Professionalment hi ha molt poca gent que ho faci, i sempre que he tingut la oportunitat de fer aquest taller, ha sortit tot molt bé.

Gloria Lanuza