Héctor Borrat ha estat el guanyador del Premi Extraordinari Blanquerna 2011. Aquest periodista uruguaià va formar part del primer claustre de professors de la Facultat de Comunicació Blanquerna (1994). En l’acte d’entrega del Premi, va participar el director adjunt del diari El Periódico, Albert Sáez, el qual va repassar diverses anècdotes que ha viscut amb Héctor Borrat, destacant la relació amistosa que tenia ell amb els alumnes. “Héctor transmite una fuerza sobrenatural y por eso es extraordinario”, va finalitzar Albert Sáez. Per la seva banda, el guanyador del Premi va fer repàs de tota la seva trajectòria personal i professional, anomenant-la “currículum”. El que va destacar per damunt de tot va ser: “Mi experiència más memorable fue cuando me ofrecieron participar en la fundación de la Facultat de Comunicació Blanquerna”.
El concepte de (re)invent
no consisteix en inventar res nou, sinó donar un gir a la nostra manera de
treballar. Actualment, el temps de crisi i el low cost ens ha fet canviar les regles del joc, i com a
conseqüència s’han hagut de crear diferents oportunitats noves.
En aquesta conferència van
ser convidats dos publicitaris molt emprenedors, Joana Sánchez i Carles Andreu
Bustamante. Ambdós van donar el seu punt de vista sobre la comunicació actual,
i ens van explicar les grans diferències entre les noves oportunitats i les
anteriors.
Joana Sánchez, va explicar
una petita història per ensenyar-nos com s’havia apropat a la web 2.0. “Les
noves tecnologies ens apropen com a persones gràcies a la comunicació intensa i
la velocitat”, afirmà la publicista. Els Recursos Humans estan canviant als
usuaris, en relació a les marques, pels publicitaris és molt important que els
clients persegueixin una marca. L’objectiu principal és incorporar la
comunicació a les empreses, amb la finalitat de que els treballadors es comuniquin
entre ells. El món laboral està canviant i la primera marca que hem de crear és
la nostra. La imatge de les persones és la clau principal per els Recursos
Humans. Els directius de les empreses escullen els treballadors a través de les
xarxes socials. Les empreses cada vegada són més globals. És molt important
tenir coneixement dels continguts i incorporar les xarxes socials a les feines,
conèixer la eina principal.
Carles Andreu Bustamante
va assegurar que la comunicació es troba en un moment de total revolució. La
figura del comunicador es difuminarà, ja que l’entorn de la comunicació és el
digital. Les persones d’aquesta generació han après d’una manera totalment
diferent; a través de la diversió i amb opcions de crear errors. Ara s’aprèn de
les equivocacions per arribar més lluny, la gent ha de treballar convençuda i
amb rigor. Tot el que hem fet és la formació i el desenvolupament d‘un nou
model de comunicació.
Gemma Parellada, corresponsal a l’Àfrica; Medir Pandolit,
excorresponsal al Magreb i Álvaro Corcuera, periodista d’El País Semanal són
tres ex-alumnes de la facultat que van explicar les seves experiències com
areporters freelance i van
relacionar-les amb el low cost.
Corcuera va presentar un reportatge de denúncia sobre la
pena de mort al Japó, que exemplificava la crisis dels diaris: va haver
d’entrar en una secció de videojocs d’un suplement d’El País, la qual cosa no li
interessava, perquè algú li financés el seu viatge a Japó i poder fer el seu
reportatge.
També, va remarcar que la premsa escrita està sofrint una
crisis doble; l’econòmica i la del “paper”, i va afirmar que el nou periodista
ha de fer més per menys.
Per altra banda, Gemma Parellada va exposar diverses
històries viscudes per nens i nenes africans. Ens va recordar que tot i els
temps que vivim, no hem d’oblidar la nostra funció com a periodista i la
producció d’un periodisme de qualitat.
Per últim, Medir Pandolit va explicar la seva experiència
com a excorresponsal del Magreb, i va afegir que els periodistes s’han de
reinventar i hem d’apreciar els nous mercats que s’estan obrint.
La Mireia Giné i l’Enric Mauri són els fundadors de
Llums de la ciutat, un portal on-line que té
l’objectiu de crear un planter de joves comunicadors per què puguin disposar d’un
lloc on fer allò que més els hi agrada, i alhora difondre-ho a la gent.
Llums de la ciutat pertany
a la coneguda productora Llums Media, la qual s’encarrega de
tractar l’actualitat en diferents àmbits. A la web de Llums de la ciutat, pots
informar-te amb la seva revista, la seva televisió i la seva ràdio.
Aquesta agència va ser formada inicialment per deu
estudiants, i ara ja son més de cinquanta distribuïts en moltes universitat
d’arreu de Catalunya.
A l’acte, els dos cofundadors van insistir en que
qualsevol persona, que tingui qualsevol estudi, pot formar part d’aquest
projecte, esta pensat directament per a ells, per què els pugui servir com a
d’experiència paral·lela a la Facultat, a més d’un trampolí directe al món
professional.
Publicitarios Implicados és una associació solidària, sense
ànim de lucre, formada per estudiants i professors del món de la comunicació.
No es tracta d’una agència publicitària, tot i que la seva manera de treballar
és molt semblant. Aquesta organització ajuda, únicament, al desenvolupament de
les microentitats, descartant altres organitzacions comMédicos Sin Fronteras, Unicef, Medicus
Mundi...ja que les consideren macroentitats i la seva filosofia no accepta
treballar per aquestes tipus de ONG. La diferència de Publicitarios
Implicados amb altres empreses és que ells no tenen cap interès
comercial. Aquesta organització persegueix els somnis de petites i diferents
associacions. “Som un equip estable de vint-i-quatre persones i cent
setanta-sis col·laboradors, que dediquem gran part del nostre temps lliure a
que els invisibles ho deixin de ser”, afirma l’associació Publicitarios
Implicados.
“S’ha d’innovar per sortir de la crisi que
vivim”. Panenka, 365d365e i Núvol han demostrat que és possible fer
coses diferents i crear nous continguts dins del periodisme actual. Aquests
tres projectes, sortits d’idees que un dia van ser converses de bar,’ es van
convertir en una realitat. “Potser no guanyem un duro però tenim la satisfacció
per allò que fem” va dir Toni Padilla, fundador de Panenka, presentava el seu projecte com Oriol Rodríguez i Bernat
Puigtobella. Allò innovador i transgressor dels seus projectes és el tracte cap
al públic: “a la gent li agrada que els hi expliquin històries ben escrites” i
aquest és l’esperit d’aquestes projectes.
Actualment les empreses només
donen importància als beneficis econòmics i per això van assegurar que “el bé
més escàs en aquest moment no és la informació sinó la atenció” i encara que
trucat a moltes portes i rebut negatives durant el camí ha merescut la pena dur-los a terme. Van
encoratjar els estudiant a que seguissin els seus somnis periodístics i es van
posar ells com a màxims exponents de que amb esforç, vocació, i ganes tot es
pot.
“Obrim la porta a la rehabilitació” és una campanya que
no és noméslow cost,sinó
que a més persegueix l’objectiu de renovar el sistema penitent-ciari català i
reduir el seu cost. Tenim la falsa creença que quants més anys passen a la
presó els detinguts, més civilitzats surten i no es així. La durada de la
condemna no està relació-nada amb la seva efectivitat. Si es redueixen
els anys de condemna no només es redueixen els costos del sistema penitenciari
sinó que s’aconsegueix una reha-bilitació del pres.Miquel Pongiluppi ho resumeix en que “ellow
costno ha de suposar mai unlow service”. Aquesta acció
publicitària és el millor exemple de com, amb iniciativa i col·laboració entre
els mitjans, es arribar a difondre i assolir un objectiu social, a baix
cost. La campanya no només pretén millorar el sistema vigent i reduir el seus costos,
sinó que també canviar la vida de moltes persones i famílies,per les quals la rehabilitació es una
nova oportunitat de canviar i redimir els seus errors del passat.
Tenir una idea de
projecte, portar-ho a terme i creure en ella, són tres etapes molt complicades,
però més difícil és que tingui èxit. Anteriorment, els projectes es feien amb
els mitjans de comunicació tradicionals, però a partir de l’aparició
de les noves tecnologies, s’han creat nous mitjans, els quals permeten
realitzar, produir i donar a conèixer totes les idees creatives. El cinema, la
publicitat o els videoclips, són un de les moltes maneres d’anunciar-los. Un
exemple seria Will I App de Black Eyed Peas, que
tan sols movent el mòbil, mentre es reprodueix, el consumidor pot col·laborar,
i té una part de poder de decisió. Això és gràcies a les noves aplicacions dels
telèfons mòbils, que van sorgint i que més o menys estan a l’abast de tothom.
Per tant, si es té un projecte en ment, es vol realitzar i es creu en
ell, s’ha de tirar endavant. A més, les tecnologies més recents
poden ajudar i facilitat la feina dels amateurs.
La creativitat no entén de
disciplines i es útil en qualsevol feina. En això estaven d'acord tant Juanjo
Sáez, col·laborador a revistes com La luna de El Mundo o Qué
Leer, dissenyador, autor de còmics i dibuixant i creador de la serie
d'animació guanyadora d'un Premi Ondas al 2010 Arròs covat, i Carlos Guzlmán,
soci i cofundador d'una productora de videojocs i col·laborador de La
Vanguardia, en la seva discussió sobre el sector dels videojocs i l'animació.
Tots dos sectors han patit, des del naixement, molt prejudicis i estereotips,
com que els havien desplaçat a sectors etiquetat com a "sectors
marginals". Els videojocs, per una banda, han estat sempre objecte de crítiques
per els seus efectes addictius, la violència, el seu poc contingut educatiu...
Però des de fa pocs anys han aconseguit un èxit inesperat i han passat a formar
part del nostre dia a dia. L'animació a dut a terme una evolució i avui dia ja
no es relaciona només amb un públic infantil. És aquest canvi de perspectiva el
que ha fet que tots dos sector siguin avui, en temps de crisis, dels pocs que
es troben en creixement. Són dos sectors que han obert una nova branca d'oficis,
on estudiants de carreres de comunicació poden trobar un lloc de treball. Com
concretava el Juanjo Sáez "la base - d'aquests - és la creativitat i el
voler comunicar una idea". Ells mateixos van cursar estudis que poc tenien
a veure amb el món de l'animació i els videojocs, però amb vocació i ganes de
comunicar un missatge van acabar treballant d'allò que els hi agradava.
El seu èxit, però, es
troba també, com deia el Juanjo Sáez, en la facilitat que hi ha avui dia per
crear un projecte d'animació i distribuir-ho a canals. Un cop es té el producte,
gràcies a les xarxes socials i el boca a orella, s'arriba a la gent. El
problema però, deia el Juanjo, és que la democratització dels mitjans no ha estat
equilibrada i si vols portar el teu producte a un mitja com el cinema, et
seguiràs trobant amb barreres econòmiques. El Carlos Guzlmán discrepava amb
ell,però, i anava més enllà afirmant que segons ell "una democratització
del mitjans implica una massificació de la visibilitat" i per tant, el
arribar a un públic més ampli.
Sobre quin és el futur del dos sectors tots dos
hi estaven d'acord que l’èxit actual aniria a més i que sorgirien noves formes
d'entendre aquests dos mitjans. El futur es inimaginable i es troba en mans
d'aquells que es mouen per creativitat. Acabaren la conferència aconsellant als
estudiants de treballar per vocació i de no deixar d'innovar, doncs seran ells
mateixos els que inventin la forma en què els hi arribarà el seu sou.
“Pensar que vendrán mejores momentos en el
futuro es estúpido. He de vivir el momento.” Stefan Sagmeister.
“Si puedes elegir no tengas un empleo.” Milton
Glaser.
Gerard Olivé i Rafael Ferrater van introduir
una taula rodona, inspirada en el futur de joves emprenedors, amb aquestes dues
frases. Tots dos van explicar el seu
progrés en el món de la comunicació, des dels inicis com a empleats, fins avui
dia com a caps de grans empreses. Amdós han aconseguit els seus propòsits
gràcies a la seva actitud i les seves capacitats.
D’aquesta manera, ens van deixar amb un conjunt
de consells pràctics per a crear una companyia de comunicació o, per a
qualsevol jove emprenedor amb ganes de trobar un lloc en el futur.
S’ha de creure que el que fem és una vocació i
no un treball. S’ha de posar il·lusió i ganes, gaudir del moment, topar amb la
realitat, pensar i executar, i
proposar-nos petites metes que ens facin aprendre dia a dia el que és el fracàs i l’éxit.
“Precuinar consisteix a
fer les coses amb seny”.Els mitjans
de comunicació i els periodistes juguen un rol social i marquen els gèneres
dels que parlar: no han de ser influenciables, cada un ha de seguir la seva
funció.
En l’acte “Noticies
precuinades llestes per a publicar” van estar convidats tres gestors de
comunicació, Josep M. Miret, Manuel Arroyo i Albert Roura, que van parlar del
paper que juguen els periodistes i els mitjans de comunicació.
Ser fidels com a
periodistes és tenir un gran compromís social. Els ciutadans els dipositen la
seva confiança, per poder conèixer amb presició la informació adequada, la qual
es vehicula a través dels mitjans. El periodista ha de ser independent i marcar
la creativitat a partir de diferents fonts que te al seu abast; conèixer i
investigar, crear-la en base de tot el que veu, però s’ha de pensar que no és possible
tenir tot el coneixement complet.
La feina feta, des d’un
gabinet, ha de tenir un gran respecte per la veritat i la fidelitat.
Els tres gestors de
comunicació, van donar la seva opinió dient que hi ha hagut un baix rigor en
els periodistes, tots estaven d’acord amb la prohibició de tertúlies de
qualsevol emissora de ràdio, no tenen un mínim grau de responsabilitat ni fiabilitat,
i s’ha de pensar que les grans audiències creuen el que escolten.
El factor comoditat està per
sota del treball del professional, l’opinió i el criteri han quedat substituits
per aquest. El periodista, ha de ser crític i independent, s’ha de limitar a
veure, contrastar, documentar-se i després saber informar.
Daniel Wagensberg, Manu Valentín, Mónica Buzali i Victor Sörenssen són redactors de la revista Mozaika, una publicació cultural i temàtica, vista des d'una perspectiva jueva. La difícil situació de la comunitat jueva a la ciutat de Barcelona, va portar-los a manifestar-se, el 27 de setembre del 2010, davant del Parlament, per reivindicar les ganes d'expressar-se com una generació nova. Va ser a la Comunitat Reformista on els creadors de la revista van decidir fundar-la.
Els membres d'aquesta associació no es dediquen exclusivament a la realització de la revista, ja que només un d'ells ha estudiat la carrera de periodisme i, per tant, ho tenen com una afició. Per aquesta raó, llancen una revista cada tres o quatre mesos aproximadament. Els redactors van assegurar que la comunitat religiosa va aconseguir un gran assoliment.
¡VAMOS!, és un diari esportiu on-line creat i dirigit per tres estudiants de segon curs de periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna.
Aquests emprenedors van tenir la magnífica idea de fundar un diari digital de caràcter esportiu, el qual es basa en uns valors clars i fonamentals; imparcialitat total en els seus titulars, publicar una màxima cobertura informativa en les seves noticies, alhora que tracten diversos esports tenen una actitud professional davant els seus lectors.
El seu negoci no pot ser més low cost, ja que la seva principal despesa econòmica és el domini de la seva pàgina web.
Tot i que no fa ni cinc mesos que van obrir el seu diari on-line, ja reben la visita de més de mil persones diàries, i amb un record de cinc mil persones al dia que van obrir un pot-castde ràdio.
El cas d’aquests tres estudiants és molt clar per veure que si hi poses ganes en allò que creus, tenir èxit no és tan complicat.
“Más con menos no es lo mismo que mucho por poco”, amb aquesta motivadora frase introduïa la conferència el gran publicitari Pablo Alzugaray. El fundador de l’agència de publicitat creativa Shackleton, la número u a Espanya i una de les vint millors reputades del món; va demostrar el seu talent i experiència als alumnes de la FCCB. D’entre tots els temes tractats n’hi va haver un que repetia amb freqüència: “¿Quién quieres que haga o que piense qué?”. Al rebre un briefing, la primera pregunta que ens hem de fer és aquesta i així podrem desenvolupar una campanya més influent. La feina del comunicador no és fer un spot, ni organitzar un esdeveniment, ni crear aplicacions per mòbils; sinó influir. A més, Pablo Alzugaray va deixar clar que un no treballa de publicitari sinó que és publicitari. Un altre factor a tenir en compte, és que el més arriscat és no arriscar-se. Mai se sap si una campanya tindrà èxit o fracassarà, és per això, que cal ser honestos amb nosaltres mateixos. Actualment triomfa comunicar amb fets, un exemple és la campanya “tira lo peor del 2011” de FCC; interessar en comptes d’interrompre, és a dir, fer campanyes que la gent vulgui veure i evitar el zapping; cuidar la manera de comunicar i saber que integrar és desintegrar.
Avui dia, el periodisme no
viu al dia a dia, sinó al minut. L’evolució d’Internet ha estat la principal
causa d’aquest fet, ja que a partir de les xarxes socials es pot actualitzar la
informació al moment. Els mitjans donen continguts i la gent es la que tria com
vol visualitzar aquesta informació, la major part no pagarà més per una notícia
que pot aconseguir gratuïtament. El periodisme no ho és tot ara i no crec que
la gent se n’adoni de la situació de crisi en la que ens trobem. Així que,
simplement, el que volen és consumir la informació que busquen. de la manera més
fàcil i accessible. Avui dia, les publicacions, viuen de la publicitat i, per
tant, els diaris en paper no estan morts sinó en una mala etapa que superaran.
Ara per ara, per un periodista crec que la millor manera per sortir endavant és
la d’anar d’un lloc a un altre, aprenent el millor de cada casa, i quan es
pensi que ho té tot après, tornar a saltar per començar a una altra vegada.
Així és com podran construir la motxilla de l’experiència.
“Rodar, rodar i rodar sense parar, no tirar mai la tovallola, fer projectes, no parar mai. Penseu que el món és dels tossuts!”
Raimon Masllorens, Marc Crehuert i Dani Arasuz van animar a tots els que es volen dedicar al món del cinema i de la televisió a ser insistens amb les seves ideologies.
Tots tres van explicar la seva experiència en l’àmbit dels pressupostos Low cost: són difícils però no impossibles. “Quan s’acaba de fer la llista dels pressupostos, un s’adona que realment tot es pot fer amb menys diners.” Ens va dir Raimon Masllorens.
El cinema mou diners, però cal tenir, amb preferència, creativitat i imaginació per realitzar un projecte perfecte. Per això, van voler fer entendre que com pitjor estiguin les coses, quan els diners no siguin el bé més abundant, és quan apareixen les millors idees i creacions. Van impulsar a prendre’s els temps de crisi com una oportunitat.
En aquesta XVIII edició de les Jornades Blanquerna, el guanyador al premi millor comunicador va ser el presentador i director del programa Salvados de La Sexta, Jordi Évole. Aquest acte va comptar amb la presència del veterà periodista Xavier Vinader, al qual se li va homenatjar per la seva trajectòria periodística. “Salvados ha estat votat com a referent de comunicació”, així definia el programa televisiu, el senyor Vinader, que durant el seu discurs, va estar fent repàs a la trajectòria d’Évole. Va destacar la seva entrada a El Terrat, el premi Ondas que va aconseguir com a millor programa revelació (2008) amb Salvados, i com ells dos van començar a tenir contacte.
De la mateixa manera, com si d’un partit de tennis es tractés, Jordi Évole, li ha tornat la pilota a Vinader, destacant el patiment que va haver de suportar durant els primers anys de la seva carrera, fins el punt d’haver d’aguantar amenaces a casa seva. Finalment, Évole feia referència al low cost, dient que és possible fer un periodisme d'aquest caire: és una realitat i es poden fer coses impressionants. Per ell, el periodisme és una professió vocacional, la viu amb molta intensitat i de manera especial. Durant tot l’acte, elFollonero mostrava el seu humor i és que qualsevol paraula que pronunciava, acabava amb alguna rialla.
Fa un any, el Japó, va viure la pitjor tragèdia de la seva història després de la Segona Guerra Mundial. Una triple catàstrofe que va comportar una greu crisi al país i que va commoure el món sencer. Els periodistes Sergi Vicente i Tomoko A. Hosaka, van voler donar a conèixer de primera mà aquell tràgic moment. Van explicar la seva experiència com a corresponsals al Japó, i les dificultats que van patir per tal de fer bé la seva feina: la falta de temps per escriure les cròniques, una bona tria de continguts que volien retransmetre i la dificultat d’accés en determinades zones. Era la primera tragèdia que es retransmitia en directe, no només per part dels periodistes sinó per qualsevol persona que disposés d’algun mitjà per fer-ho. Aquest fet, lluny de ser una amenaça per la professió, segons els convidats, podia arribar a ser un avantatge.
La Mar, l’Alejandra, la Wayra i la Carlota, són quatre estudiants de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Totes quatre són ben diferents però els uneix un punt en comú: la inquietud, la curiositat i l’impuls d’ajudar a les persones més desfavorides de la societat. Cadascuna ha viscut la seva experiència com a cooperan o voluntaria en algun projecte d'ajuda als més necessitats.
A través de les seves paraules ens van transportar a països com el Perú, Paraguai, l’Índia, el Senegal i el nostre país, on l’ajuda mai sobra.
El seu treball el ha enriquit tant a elles com a qui oferien els seus ajuts. A través de l’experiència, van aprendre moltes coses: l’escala de valors i les formes de veure les coses són ben diferents a les dels occidentals, i per això, van fer una crida als joves que tenen la mateixa inquietud i il·lusió de col·laborar amb als més necessitats.
Mai és tard per intentar millorar l’estabilitat del món.
“No és difícil fer un projecte, amb ganes, treball i esforç pots arribar a qualsevol cosa”.
Nico Alcalá, director i productor del film Cosmonauta, va presentar la seva pròpia experiència personal. El que va començar com una broma entre uns alumnes que estudiaven comunicació es va fer realitat. Un grup d’amics va decidir fer el projecte en el qual Nico també hi participà.
Per poder dur a terme Cosmonauta, Nico va donar-se a conèixer gràcies al fenomen d’Internet. Gràcies a això, va poder finançar la seva producció, ja que cada seguidor va aportar una certa quantitat de diners. Això va ajudar a que Cosmonauta es distribuís en DVD’s, per Internet de forma legal, als cines... Nico Alcalà agraeix als seus seguidors per la seva ajuda, perquè en el moment en què el productor rus va dir que no aportava més diners per finançar el film, Nico es va veure perdut. En tres dies, van aconseguir 120.000 euros. Així, van aconseguir una comunitat de seguidors que van donar suport, tant en els bons, com en els mals moments. Van tenir l’oportunitat de connectar amb el públic de primera mà amb un petit pressupost.
Jaume Ripoll, director de Filmin, va presentar la seva pàgina web. Filmin és un portal on només es parla de cine. Va dir que Internet no és una simple pàgina web on baixar-se pel·lícules. “Internet és un complement no una amenaça per el cine”, va assegurar Jaume Ripoll. Ho va justificar dient que no només existeix la pirateria il·legal, sinó que es poden veure pel·lícules on-line i no està piratejant.
Telecinco, Antena 3 i La 1 produeixen pel·lícules i una gran part dels beneficis provenen d’Internet. “Internet és el present del cinema”.
El mercat del DVD està morint. Si la gent que ven DVD abandona el seu mercat ha de buscar una alternativa nova, com ara, proporcionar informació a través d’Internet o crear un valor afegit en el qual la societat estigui disposada a pagar més. A les persones els atrau la innovació, és per aquest motiu que les promocions i els valors afegits als productes, presenten bons resultats. Moltes persones compren una edició limitada d’una pel·lícula o d’un llibre per tal i com està enfocada. Així es justifica que només un 5% de les persones que compren una edició limitada es mira els extres.
La manera de distribuir la informació ha canviat any rere any. Actualment, les grans empreses com Netfilx, Amazon, Youtube i Itunes volen grans produccions, no els interessa les petites ni les mitjanes.
“Si algú us diu que el que voleu fer no té futur i està assentat on nosaltres, ignoreu-lo. L’únic que passa és que tem perdre la seva cadira perquè viviu en una època on el periodisme està força evolucionat. Amb esforç, ganes i temps arribareu on us proposeu.”
La Gota és un curtmetratge creat per ex alumnes de Blanquerna, que va guanyar el prestigiós premi Nova Autoria al Festival de Sitges i Shortcat 2012 per Catalan Films. Els seus codirectors ens van explicar com amb un pressupost de tan sols 400 euros van aconseguir competir contra dos equips, els quals presentaven els seus curtmetratges amb uns pressupostos de 10 000 i 45 000 euros.
El curt, rodat en tan sols 4 dies, va comptar amb l’estel·lar participació de Manel Barceló, actor de renom que va acceptar protagonitzar el curtmetratge sense res a canvi.
Es motivant veure com uns joves estudiants sense quasi recursos han aconseguit aquest conegut premi.
Enrique Muda, antic alumne de Blanquerna i llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques, ens va ensenyar un seguit de fotografies realitzades per ell on es podia apreciar perfectament la tècnica de forma original i variada. Va anar a Austràlia, on començà amb la fotografia de carrer (Street photography), fotografia instantània realitzada a llocs públics sense avís previ. L’antic alumne assegura que la realitat és molt complexa. “Has de portar la càmera sempre que surts al carrer perquè les fotografies venen quan venen, tu no decideixes que passi alguna cosa interessant en un moment concret”, afirma el fotògraf.
Enrique Muda i Luís Pereira, també dedicat a la fotografia, van realitzar conjuntament una exposició a la ciutat de Barcelona per aconseguir repercussió mediàtica.
Quan diem “al pot petit hi ha la bona confitura” és perquè realment les coses més petites, o més ben dit, insignificants, ens aporten més satisfacció i èxit.
Actualment les agències de publicitat estan tenint problemes a l’hora d’aconseguir més anunciants. És per això que Robert Bonada, juntament amb Aroa Conde i Xavier Fustagueres, persones que es dediquen a la publicitat i al màrqueting, ens han donat consells per aconseguir una gran campanya low cost.
Primerament, el director de comptes de Publifilms, Robert Bonada, ens ha donat a conèixer totes les accions que ha realitzat pels seus clients, entre elles; Lays, Estrella Damm, Orbite o Central Lechera Asturiana. Totes elles han donat com a resultat una gran notorietat i èxit, fet essencial a tenir en compte pensar que és una agència petita amb pressupostos baixos.
Les accions que aquesta agència du a terme són, principalment, el street màrqueting o elfield màrqueting. Consisteixen en realitzar accions concretes en esdeveniments o llocs on hi ha una gran acumulació de gent, com ara, a la platja o a supermercats.
En Robert Bonada, ha enumerat una sèrie de fets que s’haurien de tenir en compte a l’hora de d’engegar un procés de comunicació low cost. Per començar, s’ha mostrat a favor de l’anticipació: quan arriba un gran client, ja es té preparada una oferta, d’aquesta manera el client comença a confiar amb l’agència perquè s’adona de la seva actitud emprenedora i treballadora. La causa principal, a part del mal moment que està passant actualment la societat, és que els briefings a les agències no arriben amb tanta facilitat com abans, així, i si tens el client content tens moltes més possibilitats d’èxit. Entre d’altres, també ha volgut donar importància a la targetització, ja que, com més concret sigui el públic objectiu d’una agència, es podrà arribar més fàcilment a aquest consumidor. Per últim, en aquesta enumeració d’accions, ha volgut destacar que les agències petites necessiten la publicity, necessiten que se les publiqui a la premsa i que es donin a conèixer.
Aroa Conde, actualment, té la seva agència de publicitat, però abans havia treballat en el sector del màrqueting. Ens ha volgut explicar la seva visió global sobre els temps que corren. El departament de màrqueting és el que més problemes té dins una empresa, perquè són els primers en retallar pressupostos. Tot i això, ha mostrat el seu entusiasme en la cerca de notorietat en les petites agències com la seva. La necessitat de donar a conèixer el producte gratuïtament, d’impactar a petits sectors i de fer viure experiències al consumidor, fan que una petita agència de 7 treballadors, esdevingui una poderosa agència. Tal i com ha dit Aroa: “el talent està en les persones, no en la grandària de l’agència” .
El cas de ACB, on treballa Xavier Fustagueres, ha pogut demostrar que una poderosa empresa, també realitza accions low cost. Així doncs, el concepte low cost no ha d’anar únicament relacionat amb agències petits, sinó que és una necessitat del sector de la comunicació. Abaratir costos és essencial en els moments de problemes econòmics, com també, aconseguir més per menys però sense la necessitat de que sigui pitjor. Com apunta Robert Bonada: “treballant i amb esforç s’aconsegueix el que vols”.
Han realitzat un sampling de la beguda V guaraná energy drink.
